Exercir un treball de camp en una zona de conflicte requereix una preparació prèvia. No implica únicament un estudi de la zona. No es tracta només de deixar la ment oberta a noves gents i experiències. La tabula rasa i la coneixença d’un mateix és el veritable punt de partida si voleu cenyir-vos a la vocació que us presento. No vulguis controlar el seu idioma. No vulguis entendre les seves costums. No vulguis entendre la seva història. Si realment enteneu de què estem parlant haureu fet tot el que precisament us neguem. No patiu, heu fet bé. Ningú crema fulls de paper sense haver-hi escrit en ells. En aquesta ocasió, el sentit metafòric que us presento pren forma a través d’un indret. A vegades els viatges s’interpreten millor quan un els finalitza. Sempre diuen que la perspectiva del temps ajuda a l’anàlisi de les experiències viscudes. En aquest cas, és tot el contrari: Terra Santa es regeix per la seva pròpia llei. En aquest cas, la tabula rasa de que us parlo pren sentit a través d’una ciutat: Tel Aviv.
Fundada oficialment el 1909, Tel Aviv se’ns presenta com una basta extensió d’edificis moderns al més pur estil Bauhauss. Els grans gratacels no semblen entendre de les grans migracions jueves que van tindre a inicis del segle XX. La ciutat, ha esdevingut el motor i centre cultural d’Israel. Un dels emblemes d’aquest assentament és la Universitat Central de Tel Aviv. En aquest cas, a partir del testimoni d’una estudiant i d'un catedràtic hem pogut copsar com és percep el conflicte dins la rutina acadèmica.
La Osnat, té 25 anys, i és estudiant d’Història israeliana. Originaria de Haifa, resideix des de fa tres anys a la ciutat. No és casualitat que sigui un perfil estudiantil amb una edat tardana. La gran majoria dels estudiants israelians inicien la seva carrera acadèmica després del servei militar obligatori: tres anys els nois i dos anys les noies. La Osnat ens diu que la societat estudiantil és partícep de dur a terme la carrera militar. No ho troben una imposició sinó un bé al servei de la nació. Respecte al conflicte Israel-Palestina, la estudiant respon d’una manera analítica i monòtona: “a la meva carrera no s’amaguen els fets. Les xifres són les que són i tenen una única interpretació”. La estudiant no es mostra sorpresa envers la qüestió plantejada, ans el contrari, mostra un posat fred i sobri. L’esperit crític de la societat estudiantil queda sublevat a l’educació estatal. Malgrat l’intent de llibertinatge crític a l’hora de la veritat el posicionament queda limitat dins d’un mateix. Així doncs, la doctrina estatal acaba aconseguint el seu objectiu: el control de les armes i del pensament.
Tal com ens explica GerardoLeibnar, Doctor d’Història Sud Americana a la Universitat de Tel Aviv, s’evidencia un conformisme intel·lectual dels estudiants i professorat i un conformisme econòmic per part de la gestió acadèmica de la mateixa institució. La dependència econòmica amb l’Estat, doncs, és latent. Aquesta institució pública no es posiciona en cap partit de govern però n’és dependent: la comunitat estudiantil actua com a motor social i no com un element de contracultura. A més l’accés queda restringint o limitat segons la classes social d’origen. Aquesta estratificació social genera un racisme evident a l’hora d’accedir als estudis universitaris.
L’educació determina les societats futures, no és d’estranyar que la doctrina estatal centri en el seu punt de mira la comunitat universitària de l’estat jueu. Tots els àmbits socials i econòmics responen a un eix comú: la doctrina nacional enfront el conflicte latent.
Fundada oficialment el 1909, Tel Aviv se’ns presenta com una basta extensió d’edificis moderns al més pur estil Bauhauss. Els grans gratacels no semblen entendre de les grans migracions jueves que van tindre a inicis del segle XX. La ciutat, ha esdevingut el motor i centre cultural d’Israel. Un dels emblemes d’aquest assentament és la Universitat Central de Tel Aviv. En aquest cas, a partir del testimoni d’una estudiant i d'un catedràtic hem pogut copsar com és percep el conflicte dins la rutina acadèmica.
La Osnat, té 25 anys, i és estudiant d’Història israeliana. Originaria de Haifa, resideix des de fa tres anys a la ciutat. No és casualitat que sigui un perfil estudiantil amb una edat tardana. La gran majoria dels estudiants israelians inicien la seva carrera acadèmica després del servei militar obligatori: tres anys els nois i dos anys les noies. La Osnat ens diu que la societat estudiantil és partícep de dur a terme la carrera militar. No ho troben una imposició sinó un bé al servei de la nació. Respecte al conflicte Israel-Palestina, la estudiant respon d’una manera analítica i monòtona: “a la meva carrera no s’amaguen els fets. Les xifres són les que són i tenen una única interpretació”. La estudiant no es mostra sorpresa envers la qüestió plantejada, ans el contrari, mostra un posat fred i sobri. L’esperit crític de la societat estudiantil queda sublevat a l’educació estatal. Malgrat l’intent de llibertinatge crític a l’hora de la veritat el posicionament queda limitat dins d’un mateix. Així doncs, la doctrina estatal acaba aconseguint el seu objectiu: el control de les armes i del pensament.
Tal com ens explica GerardoLeibnar, Doctor d’Història Sud Americana a la Universitat de Tel Aviv, s’evidencia un conformisme intel·lectual dels estudiants i professorat i un conformisme econòmic per part de la gestió acadèmica de la mateixa institució. La dependència econòmica amb l’Estat, doncs, és latent. Aquesta institució pública no es posiciona en cap partit de govern però n’és dependent: la comunitat estudiantil actua com a motor social i no com un element de contracultura. A més l’accés queda restringint o limitat segons la classes social d’origen. Aquesta estratificació social genera un racisme evident a l’hora d’accedir als estudis universitaris.
L’educació determina les societats futures, no és d’estranyar que la doctrina estatal centri en el seu punt de mira la comunitat universitària de l’estat jueu. Tots els àmbits socials i econòmics responen a un eix comú: la doctrina nacional enfront el conflicte latent.
Pablo, Judith i Anna