Anada
Context: estació central de Jerusalem, una trobada punyent amb l’ànima armada d’Israel, és a dir, la Tsahal. Per tot arreu i més enllà metralletes i els seus acompanyants.
“Sóc soldat, però no puc dir de quina unitat. La seva privacitat és la meva intimitat”.
“I have not Facebok, I have no pictures. All of my documents are isoled on a box. It’s if I don’t exisit”. Aquests són alguns dels requisits per a formar part d’aquesta unitat, tot i que n’hi ha molts més. M’assenyala uns soldats que els tinc enganxats darrere el clatell tot dient-me que aquells porten els tancs i que ell només té una eina, la metralleta que no para de rebregar mentre parla. Parlem d’ocupació, de dictadura, d’independència. No en sap pas res de Catalunya ni del català. Riu, li fa una gràcia reiterada. És evident, ell lluita contra això.
Plasmo en la seva mirada un nerviosisme angoixant traduït amb una superioritat sarcàstica i mínimament íntima pel fet d’estar compartint aquest moment amb mi. Així, esquematitzo la línia d’’obligatorietat més comuna dels joves: institut, servei militar i universitat. M’ho nega, ell aspira a ser oficial. Ara ho ratifico tot i que ja es feia evident pel físic que era més petit que jo. No para amb la metralleta. Me’l miro fixament als ulls. “El meu pare és mort, la meva mare també.” Li pregunto si no té més família. A Estats Units i aquí la Tsahal em protegeix, paraula clau en tot discurs israelià, bàsicament n'és l’eix. És sarcàstic sense límit, és a dir, l’exèrcit protegeix una societat per tapiar una por que no té horitzó. I alhora genera protecció a aquella persona que ha de protegir. Però és clar, no només protecció sjnó que també bones ofertes.
Y allah!
Pel bus aclareixo amb una altra militar asseguda al costat,
el funcionament intern de la Tsahal. Sense ni adonar-me’n
que ha passat una hora casi. Ja sóc a Tel Aviv.
Tornada
Espectacular la impressió que m’emporto de Tel Aviv. Tan diferent, tant i més introspectiva. I vinga realitats. Descobreixo refugiats d’Eritrea. Uns moments abans demano com s’arriba a l’estació central i un jueu m’explica un conte no gens patriòtic. "T’acompanyaré una estona perquè aquest barri és molt perillós i no pots anar sola", em diu. Ric per dins i crec oportú seguir-li el joc per veure en quin format m’explica la partida. “Violència” li pregunto? “Immigració” em respon. Reitera que sola no puc pas anar-hi i que de nit no s’hi pot ni entrar. “Aleshores no fan el servei militar obligatori”, li pregunto ingènuament. Bona jugada. Ell riu i ho nega. “I tu?”. Partida guanyada. “EVIDENTMENT”. Em diu que és israelià de tota la vida, que ha nascut en aquesta terra i que per tant és d’aquí, així que l’ha de protegir i defensar.
No falla mai, el truc de sempre, la innocència.
No falla mai, la trampa més soferta, la por.
Ell ja no hi és, bon dia i gràcies per la reafirmació. Em quedo en un parc, encisada. Es respira un ambient molt diferent. Aquí passa alguna cosa, penso. Intento parlar amb un noi des d’un gronxador. Fins a vuit llengües li proposo i totes les nega. D’acord, ho he entès. De sobte, arriba un altre noi tot just quan estic fent una foto a un parc infantil amb maletes i mantes. No sé si és que no m’entén o és que també està reticent. Arriba, aleshores, una de les persones amb qui he parlat amb més compenetració en tota la meva vida, visions concretes i globals, bestial.
Eritrea. Tots els africans que hi ha pel parc, en un espai-temps que sembla estar fora de la realitat, són refugiats. La dictadura i la invasió d’Etiòpia, m’explica, els va obligar a marxar. També allà es fa el servei militar. En el seu cas, de deu anys s’escapa quan en porta la meitat. Vaja, els fan fora. La situació actual és que Israel no els reconeix com a refugiats. Li pregunto, doncs, quina és la seva situació legal i e descriu l’absència de drets que tenen. Entenc que és com el permís de residència que tenen alguns palestins per a anar a treballar a Israel. Dinem plegats a un restaurant del Sudan. Absolutament tothom es coneix.
Arribem cap al cau de metralletes i botigues: l’estació, amb sis plantes per cert. Detector de metalls i de bombes, em revisen la motxilla i un cop més em prenen per jueva. I això que no m’han demanat la identificació.
Al cap i a la fi, avui he descobert un altre món ben llunyà de la imatge de certs barris que es difon d’aquesta ciutat. Pujo a l’autobús i al darrere i ha cinc dones àrabs que mengen pipes grosses amb un punt de frenetisme. Masteguen les closques de cinc en cinc. Em somriuen i me n’ofereixen. En silenci miren les terres que ja no existeixen. Una línia de bus ben habitual, Tel Aviv – Jerusalem, cada deu minuts. Penso en Estats Units i la alliberació dels negres. Casualment no hi ha més àrabs amb el hijab en tot l’autobús, només aquí darrere.
Judith Jordà i Frias
Context: estació central de Jerusalem, una trobada punyent amb l’ànima armada d’Israel, és a dir, la Tsahal. Per tot arreu i més enllà metralletes i els seus acompanyants.
“Sóc soldat, però no puc dir de quina unitat. La seva privacitat és la meva intimitat”.
“I have not Facebok, I have no pictures. All of my documents are isoled on a box. It’s if I don’t exisit”. Aquests són alguns dels requisits per a formar part d’aquesta unitat, tot i que n’hi ha molts més. M’assenyala uns soldats que els tinc enganxats darrere el clatell tot dient-me que aquells porten els tancs i que ell només té una eina, la metralleta que no para de rebregar mentre parla. Parlem d’ocupació, de dictadura, d’independència. No en sap pas res de Catalunya ni del català. Riu, li fa una gràcia reiterada. És evident, ell lluita contra això.
Plasmo en la seva mirada un nerviosisme angoixant traduït amb una superioritat sarcàstica i mínimament íntima pel fet d’estar compartint aquest moment amb mi. Així, esquematitzo la línia d’’obligatorietat més comuna dels joves: institut, servei militar i universitat. M’ho nega, ell aspira a ser oficial. Ara ho ratifico tot i que ja es feia evident pel físic que era més petit que jo. No para amb la metralleta. Me’l miro fixament als ulls. “El meu pare és mort, la meva mare també.” Li pregunto si no té més família. A Estats Units i aquí la Tsahal em protegeix, paraula clau en tot discurs israelià, bàsicament n'és l’eix. És sarcàstic sense límit, és a dir, l’exèrcit protegeix una societat per tapiar una por que no té horitzó. I alhora genera protecció a aquella persona que ha de protegir. Però és clar, no només protecció sjnó que també bones ofertes.
Y allah!
Pel bus aclareixo amb una altra militar asseguda al costat,
el funcionament intern de la Tsahal. Sense ni adonar-me’n
que ha passat una hora casi. Ja sóc a Tel Aviv.
Tornada
Espectacular la impressió que m’emporto de Tel Aviv. Tan diferent, tant i més introspectiva. I vinga realitats. Descobreixo refugiats d’Eritrea. Uns moments abans demano com s’arriba a l’estació central i un jueu m’explica un conte no gens patriòtic. "T’acompanyaré una estona perquè aquest barri és molt perillós i no pots anar sola", em diu. Ric per dins i crec oportú seguir-li el joc per veure en quin format m’explica la partida. “Violència” li pregunto? “Immigració” em respon. Reitera que sola no puc pas anar-hi i que de nit no s’hi pot ni entrar. “Aleshores no fan el servei militar obligatori”, li pregunto ingènuament. Bona jugada. Ell riu i ho nega. “I tu?”. Partida guanyada. “EVIDENTMENT”. Em diu que és israelià de tota la vida, que ha nascut en aquesta terra i que per tant és d’aquí, així que l’ha de protegir i defensar.
No falla mai, el truc de sempre, la innocència.
No falla mai, la trampa més soferta, la por.
Ell ja no hi és, bon dia i gràcies per la reafirmació. Em quedo en un parc, encisada. Es respira un ambient molt diferent. Aquí passa alguna cosa, penso. Intento parlar amb un noi des d’un gronxador. Fins a vuit llengües li proposo i totes les nega. D’acord, ho he entès. De sobte, arriba un altre noi tot just quan estic fent una foto a un parc infantil amb maletes i mantes. No sé si és que no m’entén o és que també està reticent. Arriba, aleshores, una de les persones amb qui he parlat amb més compenetració en tota la meva vida, visions concretes i globals, bestial.
Eritrea. Tots els africans que hi ha pel parc, en un espai-temps que sembla estar fora de la realitat, són refugiats. La dictadura i la invasió d’Etiòpia, m’explica, els va obligar a marxar. També allà es fa el servei militar. En el seu cas, de deu anys s’escapa quan en porta la meitat. Vaja, els fan fora. La situació actual és que Israel no els reconeix com a refugiats. Li pregunto, doncs, quina és la seva situació legal i e descriu l’absència de drets que tenen. Entenc que és com el permís de residència que tenen alguns palestins per a anar a treballar a Israel. Dinem plegats a un restaurant del Sudan. Absolutament tothom es coneix.
Arribem cap al cau de metralletes i botigues: l’estació, amb sis plantes per cert. Detector de metalls i de bombes, em revisen la motxilla i un cop més em prenen per jueva. I això que no m’han demanat la identificació.
Al cap i a la fi, avui he descobert un altre món ben llunyà de la imatge de certs barris que es difon d’aquesta ciutat. Pujo a l’autobús i al darrere i ha cinc dones àrabs que mengen pipes grosses amb un punt de frenetisme. Masteguen les closques de cinc en cinc. Em somriuen i me n’ofereixen. En silenci miren les terres que ja no existeixen. Una línia de bus ben habitual, Tel Aviv – Jerusalem, cada deu minuts. Penso en Estats Units i la alliberació dels negres. Casualment no hi ha més àrabs amb el hijab en tot l’autobús, només aquí darrere.
Judith Jordà i Frias