Hebron és la ciutat més poblada de Cisjordania després de Jerusalem. Des del protocol d’Hebron de 1997 la partició de la ciutat entre jueus i palestins va ser acceptada per ambdues autoritats. Israel ocupa un petit assentament i la Tomba dels Patriarques, un indret d’importància religiosa per les dues comunitats. D’altra banda, l’Hebron àrab ocupa la resta de tal manera que l’únic marge de separació entre els bàndols enfrontats són les portes giratòries del check point militar. L’ocupació militar de la ciutat antiga, el tancament de comerços arran de la segona intifada i la impossibilitat d’accés a la Tomba dels Patriarques per part dels musulmans converteix Hebron en la punta de la llança del conflicte a Cisjordania. No trobo millor manera d’exemplificar la magnitud de l’afer sinó és a través de la quotidianitat dels fets. Cada divendres coincideix el dia sagrat de les dues comunitats. La jornada sencera és considerada l’Al Yuma’a per els musulmans mentre que a la tarda s’inicia el Sàbat per els jueus. En altres indrets aquesta coincidència festiva es consideraria motiu de riquesa cultural i de peculiaritat única en els dos calendaris religiosos. Hebron en canvi, és un pol oposat: l’enfrontament entre els dos pobles converteix el divendres sant en una violència reiterada gravada en la quotidianitat macabra dels dos pobles.

Al visitar la Tomba dels Patriarques s’encomana una incomoda pau entremesclada entre els assentaments militars jueus i els cants de l’iman des de els minarets de la ciutat. Certament son moments equiparables a la calma absoluta abans de la tempesta. Enfilant el petit entramat de carrers de la colònia jueva trobem una casa d’una família palestina. Situada al tram fronterer entre les dues comunitats. L’excepcionalitat de la zona contrasta amb la hospitalitat de les seves gents. La família ens convida a un cafè al seu balcó assolellat des de on es divisen militars prenent posicions en les principals terrasses de la ciutat. La naturalitat d’unes persones prenen un cafè trenca de sobte amb l’espetec dels primers trets a la llunyania de la ciutat antiga. Mentre els convidats ens alcem enmig del nerviosisme i la sorpresa, la família no mostra rellevància al fet, com si algú sentís els primers trons en l’inici d’una tempesta. La interiorització del conflicte és tan gran que les seves gents no trenquen els seus esquemes rutinaris per una violència reiterada en la que molts menuts l’han viscut des de que tenen consciència. Ho assumeixen i segueixen les seves vides com quan nosaltres ens llevem un divendres de pluja per anar als nostres llocs del treball. La violència esdevé un fet natural.

La tarda transcorre entre la incertesa i la inseguretat dels fets. Finalment, un grup reduït decidim apropar-nos als disturbis que campen anàrquicament per el centre de la ciutat. Mesclar-se entre aquella gent és tan difícil com sentir i entendre la seva causa. Molts d’ells ni tan sols recorden l’odi que els va portar fins allí. S’enfronten amb pedres i còctels incendiaris contra un exèrcit mentre la vida de la ciutat segueix rodant. El transit de taxis segueix el seu curs mentre nens estant trencant rocs per a la primera línia de disturbis. Un militar dispara una bala de goma amb punta de ferro mentre tot de nens somriuen des de els balcons. Uns metres més enllà de l’anarquia local un home pinta la façana d’un comerç sense prestar atenció als esdeveniments.

A l’estona, uns joves se’ns apropen i ens expliquen que dos dies enrere van matar un noi de 14 anys d’un sol tret. Al mateix temps, s’entreveuen a la llunyania un desplegament de soldats dalt de les teulades que evoquen al carrer. Es fa difícil imaginar que l’exèrcit israelià malgasti armament per dur a terme dispersions de disturbis que es repeteixen cada divendres. Si algú rep una bala mortal, és perquè aquesta mateixa duia el seu nom escrit. Dit en altres paraules: en una guerra encoberta com aquesta, les baixes mortals porten un fort missatge connotatiu. Ja sigui en la bala del militar com en la pedra del palestí. Ningú pot saber quan serà la pròxima mort en una escala de violència continua. Així doncs, si els militars desplegats a les taulades decidissin pressionar el gallet, qui seria l’escollit? Els nens del balcons? L’home qui pinta la façana? Tenint en compte l’arbitrarietat de les víctimes en aquest context l’escollit podria ser inclús algú de nosaltres.

Finalment, abandonem els disturbis amb la incredulitat del què ha succeït. Prenem l’autobús i sortim del centre de la ciutat en un embús provocat per la celebració d’un casament. Just on unes hores abans uns nens llençaven rocs en contra de l’exèrcit. El que és veritablement sorprenent en zones de conflictes com Hebron no és pas l’excepcionalitat dels fets violents, sinó que aquests mateixos fets estan integrats dins la rutina dels seus habitants. La quotidianitat de la violència mai podrà ser empatitzada per les societat del benestar. Mentre s’escriuen aquestes paraules, un cambrer servirà un té a un taxista en la seva hora lliure, mentre dos carrers més avall una bala foradarà el crani d’un nen.

Pablo Espona