• Reflexions
  • Qui som?
  • Ruta
  • Fotos

Hebron, on les delimitacions no tenen límit

3/24/2014

0 Comments

 
Imagen
Protecció armada - Judith Jordà i Frias
ImagenPer a una sola persona - Judith Jordà i Frias
Hebron (Al Khalil),
Abraham va enterrar Sara, la seva dona, i descendència (Isaac, entre d’altres) en una gruta. Més tard, Herodes hi va construir un santuari, Haram Al Khalil en àrab, que dóna nom a una de les ciutats més antigues de Pròxim Orient.  Més tard, aquest santuari, conegut com la tomba dels patriarques, és un dels motius que ha generat ànsia de possessió i domini que encara domina actualment.

S’estima que hi ha prop de 500 colons israelians. Quina protecció tenen? 2000 soldats israelians. Quina és la població total? Voreja les 170.000 persones. Controvèrsies? Són evidents. Com s’han “gestionat”? Creant dues zones, l’H1 i l’H2. Però per a comprendre aquesta realitat que es viu avui en dia cal anar una mica enrere. Hebron, ciutat de mercats i de molta vida. Data de caducitat: 1968. Moshe Levinger, un rabí radical, porta colons i els situa a la sortida de la ciutat i dos anys més tard ja es pot dir que s’ha consolidat la colònia Qiryat Arba i també la presència d’edificis jueus al casc antic, com a símbol de retorn allà on hi havia hagut enfrontaments l’any 1929 amb els àrabs. De mica en mica, la presència jueva creix i alhora la tensió amb els àrabs. Detonant del repartiment actual: l’any 1994, Barouch Goldstein assassina 29 palestins. Rabin és al poder i condemna greument aquest acte. Des d’aleshores, des d’Israel es demana l’evacuació dels colons del casc antic. 1995, un jueu ultra ortodox assassina Rabin.  1996, Netanyohou és primer ministre i rebutja l’idea de l’evacuació. 1997, es firma el repartiment actual amb Yasser Arafat. La zona H1 està sota control palestí, on viu el 75% de la població. La zona H2 amb el casc antic i tots els punts de colonització sota control israelià mitjançant l’exèrcit per a: “conservar els poders i responsabilitats de seguretat interior i ordre públic dins d’aquesta zona”. Segona Intifada: les limitacions continuen. Restriccions per la circulació i per als habitants de la zona H1, però també de l’H2. Traducció: mitjançant el pretext de “protecció per als colons” s’estableix una diferència de drets humans que va més enllà de tot check point, barrera, frontera o delimitació.

Abandonament forçat dels palestins de casa seva, un 42% concretament, segons  un estudi de B’Tselem de 2007. 1892 botigues i parades tancades. Per tant, l’expulsió de cases va lligada amb els negocis. 4 nuclis de colons, consegüentment, 16 check points. Motiu? Protegir. Protegir aquests 500 colons amb 2000 militars. Despesa? A part de l’econòmica, parlem de despesa moral, despesa d’esperança o desesperança de vida, parlem de domini.



Carrer del Màrtir, prohibit per als palestins. Si s’infringeix, un tret. Ho saben els avis, els adults i els nens. Tanmateix, hi ha soldats armats de bales i superioritat que t’ho recorden fàcilment les 24 hores del dia i de l’any a les cantonades.

Els carrers, deserts.

Les ànimes, desertades.

Els somnis, desèrtics.

Però la lluita continua, viva. Sense saber si es lluita per viure o per morir. Cada divendres, manifestació. Bales de goma i ferro, gasos lacrimògens i bales de foc. Pels terrats, franctiradors. Pels carrers, nanos, nens amb pedres que corren i lluiten contra l’alçada, no la dels edificis, i la velocitat, no la de les bales. Lluiten contra l’alçada d’un conflicte sense horitzó i contra la velocitat d’uns dies buits de temps; recordant com n’és d’efímera la vida, com n’és d’incongruent el moment present.

Judith Jordà i Frias


0 Comments

Violència quotidiana

3/22/2014

0 Comments

 
ImagenHebron - ANNA MILANS
Hebron és la ciutat més poblada de Cisjordania després de Jerusalem. Des del protocol d’Hebron de 1997 la partició de la ciutat entre jueus i palestins va ser acceptada per ambdues autoritats. Israel ocupa un petit assentament i la Tomba dels Patriarques, un indret d’importància religiosa per les dues comunitats. D’altra banda, l’Hebron àrab ocupa la resta de tal manera que l’únic marge de separació entre els bàndols enfrontats són les portes giratòries del check point militar. L’ocupació militar de la ciutat antiga, el tancament de comerços arran de la segona intifada i la impossibilitat d’accés a la Tomba dels Patriarques per part dels musulmans converteix Hebron en la punta de la llança del conflicte a Cisjordania. No trobo millor manera d’exemplificar la magnitud de l’afer sinó és a través de la quotidianitat dels fets. Cada divendres coincideix el dia sagrat de les dues comunitats. La jornada sencera és considerada l’Al Yuma’a per els musulmans mentre que a la tarda s’inicia el Sàbat per els jueus. En altres indrets aquesta coincidència festiva es consideraria motiu de riquesa cultural i de peculiaritat única en els dos calendaris religiosos. Hebron en canvi, és un pol oposat: l’enfrontament entre els dos pobles converteix el divendres sant en una violència reiterada gravada en la quotidianitat macabra dels dos pobles.

Al visitar la Tomba dels Patriarques s’encomana una incomoda pau entremesclada entre els assentaments militars jueus i els cants de l’iman des de els minarets de la ciutat. Certament son moments equiparables a la calma absoluta abans de la tempesta. Enfilant el petit entramat de carrers de la colònia jueva trobem una casa d’una família palestina. Situada al tram fronterer entre les dues comunitats. L’excepcionalitat de la zona contrasta amb la hospitalitat de les seves gents. La família ens convida a un cafè al seu balcó assolellat des de on es divisen militars prenent posicions en les principals terrasses de la ciutat. La naturalitat d’unes persones prenen un cafè trenca de sobte amb l’espetec dels primers trets a la llunyania de la ciutat antiga. Mentre els convidats ens alcem enmig del nerviosisme i la sorpresa, la família no mostra rellevància al fet, com si algú sentís els primers trons en l’inici d’una tempesta. La interiorització del conflicte és tan gran que les seves gents no trenquen els seus esquemes rutinaris per una violència reiterada en la que molts menuts l’han viscut des de que tenen consciència. Ho assumeixen i segueixen les seves vides com quan nosaltres ens llevem un divendres de pluja per anar als nostres llocs del treball. La violència esdevé un fet natural.

ImagenHebron - ANNA MILANS
La tarda transcorre entre la incertesa i la inseguretat dels fets. Finalment, un grup reduït decidim apropar-nos als disturbis que campen anàrquicament per el centre de la ciutat. Mesclar-se entre aquella gent és tan difícil com sentir i entendre la seva causa. Molts d’ells ni tan sols recorden l’odi que els va portar fins allí. S’enfronten amb pedres i còctels incendiaris contra un exèrcit mentre la vida de la ciutat segueix rodant. El transit de taxis segueix el seu curs mentre nens estant trencant rocs per a la primera línia de disturbis. Un militar dispara una bala de goma amb punta de ferro mentre tot de nens somriuen des de els balcons. Uns metres més enllà de l’anarquia local un home pinta la façana d’un comerç sense prestar atenció als esdeveniments.

A l’estona, uns joves se’ns apropen i ens expliquen que dos dies enrere van matar un noi de 14 anys d’un sol tret. Al mateix temps, s’entreveuen a la llunyania un desplegament de soldats dalt de les teulades que evoquen al carrer. Es fa difícil imaginar que l’exèrcit israelià malgasti armament per dur a terme dispersions de disturbis que es repeteixen cada divendres. Si algú rep una bala mortal, és perquè aquesta mateixa duia el seu nom escrit. Dit en altres paraules: en una guerra encoberta com aquesta, les baixes mortals porten un fort missatge connotatiu. Ja sigui en la bala del militar com en la pedra del palestí. Ningú pot saber quan serà la pròxima mort en una escala de violència continua. Així doncs, si els militars desplegats a les taulades decidissin pressionar el gallet, qui seria l’escollit? Els nens del balcons? L’home qui pinta la façana? Tenint en compte l’arbitrarietat de les víctimes en aquest context l’escollit podria ser inclús algú de nosaltres.

Finalment, abandonem els disturbis amb la incredulitat del què ha succeït. Prenem l’autobús i sortim del centre de la ciutat en un embús provocat per la celebració d’un casament. Just on unes hores abans uns nens llençaven rocs en contra de l’exèrcit. El que és veritablement sorprenent en zones de conflictes com Hebron no és pas l’excepcionalitat dels fets violents, sinó que aquests mateixos fets estan integrats dins la rutina dels seus habitants. La quotidianitat de la violència mai podrà ser empatitzada per les societat del benestar. Mentre s’escriuen aquestes paraules, un cambrer servirà un té a un taxista en la seva hora lliure, mentre dos carrers més avall una bala foradarà el crani d’un nen.

Pablo Espona

Imagen
Hebron - ANNA MILANS
0 Comments

    Autors:

    Pablo Espona i Pla
    Judith Jordà i Frias
    Anna Milans i Costa

    Categories

    Todo
    Addammeer
    Aida Camp
    Boicot
    Camp De Refugiats
    Hebron
    Israel
    Mur
    Palestina

    RSS Feed


Powered by
✕