L’any 1947 hi havia uns 870.000 palestins. Després de la guerra del 1948 en van quedar 156.000. El Plan Daleth és conegut com a mètode d’expulsió d’aquesta gran majoria “en mans” de l’exèrcit israelià. També hi ha una alternativa coneguda amb el nom de neteja ètnica. Sigui com sigui és evident que un país jueu no es pot crear amb un població jueva minoritària.
Per tant, podem parlar d’exili forçat per a la meitat d’un poble. Un cop el nombre de palestins queda reduït a 156.000, la població jueva arriba als 716.000.
En definitiva, guerra i exili. És aleshores i com a conseqüència d’aquests fets que l’any 1949 arriba el protagonista en l’àmbit de protecció i d’ajuda, l’UNRWA (United Nations Relief and Work Agency).
A finals de 2012, de 11,6 milions de palestins un 4,4 estaven a territoris palestins (2,7 a Cisjordània, 1,7 a Gaza) i 1,4 milions a Israel. Els països àrabs acullen 5,4 milions i la resta de persones a altres països d’Europa Occidental, Estats Units i Canadà principalment. En definitiva, existeix una diàspora palestina que recull la meitat de la població.
UNRWA considera que en aquest mateix any hi ha 4,9 milions de refugiats, dels quals un 40% viu als territoris palestins i un 60% a Jordània, Líban i Síria. Cal recordar, que la Guerra del Golf va obligar als palestins a refugiar-se en aquests territoris, veient-se obligats a marxar d’Irak. Sense cap font financera aquestes persones s’immergeixen en una crisi humanitària cada cop més greu. Des de la revolta de Síria, 10.000 refugiats han fugit del país a arribar a Egipte, la desestabilitzat genera l’absència de drets.
L’ONU considera un refugiat a la “persona que residia habitualment a Palestina des de l’1 de juny de 1946 al 15 de maig de 1948 i que va perdre el domicili i mitjans de subsistència arran del conflicte de 1948”.
Per part d’Israel, el dret de retorn s’ha desestimat i rebutjat unànimement i en tot moment així com la responsabilitat de l’èxode. Tot i així, la resolució 194 de l’ONU expressa clarament que existeix el dret de retorn que desitgin tornar a casa seva juntament amb indemnitzacions compensatòries per a aquells que no vulguin tornar.
Un dels poetes palestins més exaltants i reconeguts , M. Darwich, diu:
“ - Avi, què significa ser un refugiat? - Ser un refugiat significa que ja no seràs mai més un nen”.
Avui, més enllà de dades que sovint ens són no només desconegudes sinó que també llunyanes, hem copsat el funcionament dividit en diversos sectors (salut, educació i benestar) que garanteix l’UNRWA als camps de refugiats palestins. En aquest cas, passejant per carrerons amb pintades, pilotes i mirades de l’Aida Camp, hem percebut la distància entre els somnis i la realitat, entre desitjos tan propers i tan llunyans. Infants i adults viuen atrapats en si mateixos, desitjant viure, res més, viure. Mentrestant una serp de formigó de vuit metres els persegueix. Rastres de lluites. Com si fossin carícies, les pedres hi reboten. I fins i tot entre palestins existeix la disputa de les ajudes internacionals i els serveis que es reben pels refugiats o pels ciutadans que viuen dos carrers més enllà.
Cases, carrerons, cases, carrerons, cases, carrerons. No són pas tendes ni barraques. Una mena de barri on es viu amb la intimitat de l’altre, any rere any i generació rere generació. 65 anys d’existència deslocalitzada, desitjant un lloc que no coneixes però que estimes.
La idolatria d’altres temps et manté en vida.
Judith Jordà i Frias