Israel és un rostre de dos cares. El fonamentalisme i l’afany neoliberal, el pacifisme ortodox i l’exèrcit israelià, la proclamar de llibertat i l’alçament de murs. Enllaçant amb el concepte de doctrina nacional (article control d’armes i pensament) és necessari tenir en compte l’adhesió de la classe política dins d’aquesta. A dia d’avui, és difícil trobar una pluralitat partidista en el context polític del país, cosa que fa encara més significatiu el protagonista del nostre article.
Meir Margarit és el principal líder polític del partit municipal Meretz. Es tracta d’un grup d’esquerres que fins fa poc comptava amb tres seients al municipi de Jerusalem. A dia d’avui, podem dir que Margarit representa l’excepcionalitat en las cares de la moneda: la representació de les esquerres no sols en un país amb una marcada doctrina autoritària, sinó que a més aquesta va ser representada a Jerusalem: el feu de la dreta ortodoxa.
En una jornada marcada pels contrastos de Terra Santa, ens situem a l’hotel Notre Damme de Jerusalem: una edificació en imitació a la catedral parisenca controlada per l’ordre religiosa dels Legionaris de Crist. Meir Margarit ens presenta el context de la política municipal des de el prisma de la seva carrera. A dia d’avui els palestins representen el 38% de la població a la Ciutat Santa. Si tenim en compte l’increment de la natalitat entre aquest sector de la població, podríem parlar d’una majoria àrab a la ciutat en deu anys. El sol fet de pensar que la comunitat àrab pugui votar en massa un futur alcalde de la mateixa ètnia, arrenca un pla d’acció política des de la dreta: la impossibilitat premeditada. Margarit ens parla d’aquest pla com la tendència repressiva de l’òrgan municipal de Jerusalem: limitar l’adaptació dels palestins a la ciutat per mitjà del permís de residència o frenar l’expansió de la comunitat a través de la reducció de les llicencies de construcció.
La conducta de la dreta imperant que ens presenta Meir Margarit ens fa pensar en un panorama desolador. La mera idea d’un nou xoc de trens com la intifada de principis de segle es presenta com un punt de fuga que podria repetir-se en la violenta construcció de l’estat jueu. Quan li preguntem per aquest possible futur aterrador, ell respon: “no és fàcil ser d’esquerres en una ciutat com Jerusalem. Hem de ser conseqüents i aturar la bomba temporal que se’ns presentarà en els propers anys”. Sense anar més lluny, Margarit sintetitza la eterna pregunta del seu teorema polític: com es pot anar contra la política estatal sense deixar de ser un patriota israelià? Potser trobem la resposta en les seves darreres paraules: “ No oblideu que la meva tendència és propalestina però no per això deixarà de ser proisraelí.”.
Pablo Espona
Meir Margarit és el principal líder polític del partit municipal Meretz. Es tracta d’un grup d’esquerres que fins fa poc comptava amb tres seients al municipi de Jerusalem. A dia d’avui, podem dir que Margarit representa l’excepcionalitat en las cares de la moneda: la representació de les esquerres no sols en un país amb una marcada doctrina autoritària, sinó que a més aquesta va ser representada a Jerusalem: el feu de la dreta ortodoxa.
En una jornada marcada pels contrastos de Terra Santa, ens situem a l’hotel Notre Damme de Jerusalem: una edificació en imitació a la catedral parisenca controlada per l’ordre religiosa dels Legionaris de Crist. Meir Margarit ens presenta el context de la política municipal des de el prisma de la seva carrera. A dia d’avui els palestins representen el 38% de la població a la Ciutat Santa. Si tenim en compte l’increment de la natalitat entre aquest sector de la població, podríem parlar d’una majoria àrab a la ciutat en deu anys. El sol fet de pensar que la comunitat àrab pugui votar en massa un futur alcalde de la mateixa ètnia, arrenca un pla d’acció política des de la dreta: la impossibilitat premeditada. Margarit ens parla d’aquest pla com la tendència repressiva de l’òrgan municipal de Jerusalem: limitar l’adaptació dels palestins a la ciutat per mitjà del permís de residència o frenar l’expansió de la comunitat a través de la reducció de les llicencies de construcció.
La conducta de la dreta imperant que ens presenta Meir Margarit ens fa pensar en un panorama desolador. La mera idea d’un nou xoc de trens com la intifada de principis de segle es presenta com un punt de fuga que podria repetir-se en la violenta construcció de l’estat jueu. Quan li preguntem per aquest possible futur aterrador, ell respon: “no és fàcil ser d’esquerres en una ciutat com Jerusalem. Hem de ser conseqüents i aturar la bomba temporal que se’ns presentarà en els propers anys”. Sense anar més lluny, Margarit sintetitza la eterna pregunta del seu teorema polític: com es pot anar contra la política estatal sense deixar de ser un patriota israelià? Potser trobem la resposta en les seves darreres paraules: “ No oblideu que la meva tendència és propalestina però no per això deixarà de ser proisraelí.”.
Pablo Espona