Tot periodista ha pensat alguna vegada en ser corresponsal. El somni d’Albert Elfa, periodista en plantilla de Televisió de Catalunya, va arribar l’any 2005 quan va començar la corresponsalia a Washignton DC. Des d’allà va cobrir esdeveniments com l’arrasament de l’huracà Katrina o l’ascens a la Casa Blanca de l’actual president dels Estats Units, Barcak Obama. L'any 2009 es va posar al capdavant de la corresponsalia de la televisió pública catalana, a l’Orient Mitjà.


Cobrir esdeveniments i conflictes des de l'estranger implica conèixer perfectament la realitat del país i estar informat en tot moment. Israel i Palestina són territoris on la informació no escasseja i és important estar al dia del conflicte. Elfa ens explica que té dos carnets per exercir de periodista: un per territori Israelià i l’altre per territori Palestí. Tots dos governs volen que els informadors s’impliquin. Albert Elfa referent a això cita: “ets periodista i no et pots posicionar, però sempre s’escapa algun adjectiu”. Afegeix que pel sol fet de ser periodista Europeu ja  se’t considera pro palestí i que no s’ha de caure en tòpics. Respecte al conflicte també comenta que la pau tardarà en arribar, i que abans, “ arribarà el Messies”.

Dur a terme una corresponsalia no és fàcil. Al llarg dels anys aquesta feina ha canviat i cada vegada és més complicat exercir de periodista a l’estranger. Per una banda els mitjans prescindeixen de corresponsals, abarcant més territoris, i per l’altra, sempre estan en el punt de mira. Tot i així Elfa diu que “cada dia s’aprenen coses noves” i que això compensa. Des de TV3 es contracta una plantilla tècnica dins del territori que acompanya i ajuda a l’Albert.

Abans d’acabar la xerrada, Elfa rep una trucada. Ens informa que més de 500 Germans Musulmans han estat condemnats a pena de mort a Egipte. Es disculpa i marxa. Així és la feina d’un corresponsal. Ha de fer un stand up pel Telenotícies Migdia.

Anna Milans

Hebron és la ciutat més poblada de Cisjordania després de Jerusalem. Des del protocol d’Hebron de 1997 la partició de la ciutat entre jueus i palestins va ser acceptada per ambdues autoritats. Israel ocupa un petit assentament i la Tomba dels Patriarques, un indret d’importància religiosa per les dues comunitats. D’altra banda, l’Hebron àrab ocupa la resta de tal manera que l’únic marge de separació entre els bàndols enfrontats són les portes giratòries del check point militar. L’ocupació militar de la ciutat antiga, el tancament de comerços arran de la segona intifada i la impossibilitat d’accés a la Tomba dels Patriarques per part dels musulmans converteix Hebron en la punta de la llança del conflicte a Cisjordania. No trobo millor manera d’exemplificar la magnitud de l’afer sinó és a través de la quotidianitat dels fets. Cada divendres coincideix el dia sagrat de les dues comunitats. La jornada sencera és considerada l’Al Yuma’a per els musulmans mentre que a la tarda s’inicia el Sàbat per els jueus. En altres indrets aquesta coincidència festiva es consideraria motiu de riquesa cultural i de peculiaritat única en els dos calendaris religiosos. Hebron en canvi, és un pol oposat: l’enfrontament entre els dos pobles converteix el divendres sant en una violència reiterada gravada en la quotidianitat macabra dels dos pobles.

Al visitar la Tomba dels Patriarques s’encomana una incomoda pau entremesclada entre els assentaments militars jueus i els cants de l’iman des de els minarets de la ciutat. Certament son moments equiparables a la calma absoluta abans de la tempesta. Enfilant el petit entramat de carrers de la colònia jueva trobem una casa d’una família palestina. Situada al tram fronterer entre les dues comunitats. L’excepcionalitat de la zona contrasta amb la hospitalitat de les seves gents. La família ens convida a un cafè al seu balcó assolellat des de on es divisen militars prenent posicions en les principals terrasses de la ciutat. La naturalitat d’unes persones prenen un cafè trenca de sobte amb l’espetec dels primers trets a la llunyania de la ciutat antiga. Mentre els convidats ens alcem enmig del nerviosisme i la sorpresa, la família no mostra rellevància al fet, com si algú sentís els primers trons en l’inici d’una tempesta. La interiorització del conflicte és tan gran que les seves gents no trenquen els seus esquemes rutinaris per una violència reiterada en la que molts menuts l’han viscut des de que tenen consciència. Ho assumeixen i segueixen les seves vides com quan nosaltres ens llevem un divendres de pluja per anar als nostres llocs del treball. La violència esdevé un fet natural.

La tarda transcorre entre la incertesa i la inseguretat dels fets. Finalment, un grup reduït decidim apropar-nos als disturbis que campen anàrquicament per el centre de la ciutat. Mesclar-se entre aquella gent és tan difícil com sentir i entendre la seva causa. Molts d’ells ni tan sols recorden l’odi que els va portar fins allí. S’enfronten amb pedres i còctels incendiaris contra un exèrcit mentre la vida de la ciutat segueix rodant. El transit de taxis segueix el seu curs mentre nens estant trencant rocs per a la primera línia de disturbis. Un militar dispara una bala de goma amb punta de ferro mentre tot de nens somriuen des de els balcons. Uns metres més enllà de l’anarquia local un home pinta la façana d’un comerç sense prestar atenció als esdeveniments.

A l’estona, uns joves se’ns apropen i ens expliquen que dos dies enrere van matar un noi de 14 anys d’un sol tret. Al mateix temps, s’entreveuen a la llunyania un desplegament de soldats dalt de les teulades que evoquen al carrer. Es fa difícil imaginar que l’exèrcit israelià malgasti armament per dur a terme dispersions de disturbis que es repeteixen cada divendres. Si algú rep una bala mortal, és perquè aquesta mateixa duia el seu nom escrit. Dit en altres paraules: en una guerra encoberta com aquesta, les baixes mortals porten un fort missatge connotatiu. Ja sigui en la bala del militar com en la pedra del palestí. Ningú pot saber quan serà la pròxima mort en una escala de violència continua. Així doncs, si els militars desplegats a les taulades decidissin pressionar el gallet, qui seria l’escollit? Els nens del balcons? L’home qui pinta la façana? Tenint en compte l’arbitrarietat de les víctimes en aquest context l’escollit podria ser inclús algú de nosaltres.

Finalment, abandonem els disturbis amb la incredulitat del què ha succeït. Prenem l’autobús i sortim del centre de la ciutat en un embús provocat per la celebració d’un casament. Just on unes hores abans uns nens llençaven rocs en contra de l’exèrcit. El que és veritablement sorprenent en zones de conflictes com Hebron no és pas l’excepcionalitat dels fets violents, sinó que aquests mateixos fets estan integrats dins la rutina dels seus habitants. La quotidianitat de la violència mai podrà ser empatitzada per les societat del benestar. Mentre s’escriuen aquestes paraules, un cambrer servirà un té a un taxista en la seva hora lliure, mentre dos carrers més avall una bala foradarà el crani d’un nen.

Pablo Espona

Terra de presos, murs i check points. 

El batec, els clàxons. Crits, mercats, carros de maduixes i ametlles verdes.  Carros de flors. Cotxes, cotxes i busos i taxis i taxis i busos. Tot es fusiona i es trastorna. Carrers plens de mil bambes, vestits i menjar. I vinga botigues i publicitat. Normalitat aparent.

De sobte, un edifici envoltat d’aigua com a representació de moviment i llibertat que caracteritzava un dels líders palestins més aclamats, Yasser Arafat. Va morir l’11 de novembre de 2004 i des del 2012 la seva tomba es troba en un espai que és sinònim d’honor i magnificència. Un contrast més entre els carrers de Ramallah. Cal recordar que va ser, entre d’altres coses, membre i cofundador d’El Fatah, organitzador d’operacions armades com al-Assifa o al-Intilaqa, president de l’OLP (Organització per a l’Alliberació de Palestina), orador de la primera locució a l’ONU on es reconeix per majoria absoluta el dret dels palestins a l’autodeterminació, a la independència nacional i a la sobirania (1974). La seva lluita va ser criticada a causa del reconeixement d’un Estat israelià en els acords d’Oslo II, quan era president de l’ANP (Autoritat Nacional Palestina).

Però la vida a Ramallah continua entre els seus carrers entortolligats. Et gires i t’allunyes del centre, però no de la controvèrsia ni de les botigues. Concretament, a Qalandiya, una avinguda prop (del check point) que sovint és punt d’enfrontaments. Davant de les cases, soroll i carrers. darrere, el mur. Una i dues i tres botigues de joguines. Entre elles la làpida que recorda l’assassinat de Mahmud Waji Awad com a conseqüència d’un atac de la Tsahal, el dia 28 de novembre de 2013.

A Qalandiya, doncs, la torre de vigilància marca el límit del mur. Al costat, una gran pintada d’Arafat i, entremig, cues eternes per a travessar el check point. Entre els barrots, les càmeres i els detectors, el nerviosisme i la passivitat mantenen el ritme d’un motor molt allunyat de la dignitat. 

Futur?
Dimarts 18 de març, Mahmud Abás, el president de l’ANP, va demanar a EEUU que Israel es comprometés a frenar la construcció d’habitatges als assentaments. La resposta? Avui, un dels principals diaris israelians, Haaretz, anuncia la construcció de 1.500 cases a assentaments de territori palestí ocupat a Cisjordània.

Judith Jordà I Frias

Israel és un rostre de dos cares. El fonamentalisme i l’afany neoliberal, el pacifisme ortodox i l’exèrcit israelià, la proclamar de llibertat i l’alçament de murs. Enllaçant amb el concepte de doctrina nacional (article control d’armes i pensament) és necessari tenir en compte l’adhesió de la classe política dins d’aquesta. A dia d’avui, és difícil trobar una pluralitat partidista en el context polític del país, cosa que fa encara més significatiu el protagonista del nostre article.

Meir Margarit és el principal líder polític del partit municipal Meretz. Es tracta d’un grup d’esquerres que fins fa poc comptava amb tres seients al municipi de Jerusalem. A dia d’avui, podem dir que Margarit representa l’excepcionalitat en las cares de la moneda: la representació de les esquerres no sols en un país amb una marcada doctrina autoritària, sinó que a més aquesta va ser representada a Jerusalem: el feu de la dreta ortodoxa.

En una jornada marcada pels contrastos de Terra Santa, ens situem a l’hotel Notre Damme de Jerusalem: una edificació en imitació a la catedral parisenca controlada per l’ordre religiosa dels Legionaris de Crist. Meir Margarit ens presenta el context de la política municipal des de el prisma de la seva carrera. A dia d’avui els palestins representen el 38% de la població a la Ciutat Santa. Si tenim en compte l’increment de la natalitat entre aquest sector de la població, podríem parlar d’una majoria àrab a la ciutat en deu anys. El sol fet de pensar que la comunitat àrab pugui votar en massa un futur alcalde de la mateixa ètnia, arrenca un pla d’acció política des de la dreta: la impossibilitat premeditada. Margarit ens parla d’aquest pla com la tendència repressiva de l’òrgan municipal de Jerusalem: limitar l’adaptació dels palestins a la ciutat per mitjà del permís de residència o frenar l’expansió de la comunitat a través de la reducció de les llicencies de construcció.

La conducta de la dreta imperant que ens presenta Meir Margarit ens fa pensar en un panorama desolador. La mera idea d’un nou xoc de trens com la intifada de principis de segle es presenta com un punt de fuga que podria repetir-se en la violenta construcció de l’estat jueu. Quan li preguntem per aquest possible futur aterrador, ell respon: “no és fàcil ser d’esquerres en una ciutat com Jerusalem. Hem de ser conseqüents i aturar la bomba temporal que se’ns presentarà en els propers anys”. Sense anar més lluny, Margarit sintetitza la eterna pregunta del seu teorema polític: com es pot anar contra la política estatal sense deixar de ser un patriota israelià? Potser trobem la resposta en les seves darreres paraules: “ No oblideu que la meva tendència és propalestina però no per això deixarà de ser proisraelí.”.

Pablo Espona

Tortura psicològica, càstig perpetu, violència sexual. Els presos palestins que viuen entre reixes hi estan condemnats. L’Associació ADDAMEER (Prisioner Support and Human Rights Association) és una entitat Palestina d’àmbit no governamental que neix l’any 1992 per donar suport als presos polítics palestins en presons israelianes. Un grup d’activistes va començar l’associació amb ganes de lluitar pel compliment dels drets humans oferint ajuda legal als afectats, entre d’altres.


Murad Jadallah, advocat d’ADDAMEER, explica que l’associació compta actualment amb 4 departaments i 7 advocats professionals. “Tots els presos, - segueix Jadallah –, que estan repartits en 17 presons israelianes, estan lluny de la seva ciutat d’origen, cosa que fa difícil les visites familiars”. D’aquesta manera doncs, el que s’aconsegueix des del govern d’Israel és allunyar els presos palestins de casa seva. Si els familiars volen visitar-los han de passar, abans, check points. Actualment hi ha uns 5.000 presoners, entre d’ells 17 dones i 154 infants, 14 de menys de 16 anys.

Des d’ADDAMEER es pretén millorar la vida de tots aquests presos i potenciar, a l’hora, una societat palestina basada en la justícia, la igualtat i el respecte pels drets humans. Malgrat la distància, els cheks points, les desigualtats internes entre presos israelians i palestins, i els mil impediments que puguin tenir, els presos palestins esperen veure sortir el sol d’una Palestina lliure, en poc temps.


Anna Milans

Milers de persones convivint en un espai atapeït. Els carrers són estrets, decorats amb grafits, i amb nens innocents aparentment feliços jugant a pilota. Ens trobem dins del Camp de Refugiats d’Aida, a Betlhem, fundat l’any 1948, arran de la creació de l’Estat d’Israel per l’Associació UNRWA (United Nations Relief and Works Agency for Palestine Refugees in the Near East). Milers de palestins van ser expulsats de les seves llars enmig d’un sentiment de derrota i de resignació. Actualment viuen al Camp d’Aida uns 5.000 refugiats palestins, molts d’ells són infants que han nascut, jugat, après i madurant, entre murs.

Com molts d’altres nens, ells també tenen somnis, però els seus són molt més simples. Els hi agradaria poder dutxar-se durant molta estona i anar amb autobús d’excursió sense passar per cap check point. Són els seus desitjos i són del tot comprensibles. La infància d’un nen marca la resta de la seva vida. Des del Camp d’Aida és dóna ajuda psicològica a molts d’ells. Alguns han estat ferits per tirar pedres al mur o per jugar a prop d’ell. És el cas de Mohamed, un nen del Camp de 14 anys, que el van disparar per anar amb patins.

Tota una vida entre murs és el que han viscut els infants del Camp de Refugiats Palestins d’Aida. Malauradament la vida segueix i seguirà, d’una manera normal, però dins d’una anomalia. Una anomalia incomprensible i cruel.

Anna Milans

Anada
Context: estació central de Jerusalem, una trobada punyent amb l’ànima armada d’Israel, és a dir, la Tsahal. Per tot arreu i més enllà metralletes i els seus acompanyants.

“Sóc soldat, però no puc dir de quina unitat. La seva privacitat és la meva intimitat”.

“I have not Facebok, I have no pictures. All of my documents are isoled on a box. It’s if I don’t exisit”. Aquests són alguns dels requisits per a formar part d’aquesta unitat, tot i que n’hi ha molts més. M’assenyala uns soldats que els tinc enganxats darrere el clatell tot dient-me que aquells porten els tancs i que ell només té una eina, la metralleta que no para de rebregar mentre parla. Parlem d’ocupació, de dictadura, d’independència. No en sap pas res de Catalunya ni del català. Riu, li fa una gràcia reiterada. És evident, ell lluita contra això. 
Plasmo en la seva mirada un nerviosisme angoixant traduït amb una superioritat sarcàstica i mínimament íntima pel fet d’estar compartint aquest moment amb mi.  Així, esquematitzo la línia d’’obligatorietat més comuna dels joves: institut, servei militar i universitat. M’ho nega, ell aspira a ser oficial. Ara ho ratifico tot i que ja es feia evident pel físic que era més petit que jo. No para amb la metralleta. Me’l miro fixament als ulls. “El meu pare és mort, la meva mare també.” Li pregunto si no té més família. A Estats Units i aquí la Tsahal em protegeix, paraula clau en tot discurs israelià, bàsicament n'és l’eix. És sarcàstic sense límit, és a dir, l’exèrcit protegeix una societat per tapiar una por que no té horitzó. I alhora genera protecció a aquella persona que ha de protegir. Però és clar, no només protecció sjnó que també bones ofertes. 
Y allah!
Pel bus aclareixo amb una altra militar asseguda al costat, 
el funcionament intern de la Tsahal. Sense ni adonar-me’n  
que ha passat una hora casi. Ja sóc a Tel Aviv.

Tornada

Espectacular la impressió que m’emporto de Tel Aviv. Tan diferent, tant i més introspectiva. I vinga realitats. Descobreixo refugiats d’Eritrea. Uns moments abans demano com s’arriba a l’estació central i un jueu m’explica un conte no gens patriòtic. "T’acompanyaré una estona perquè aquest barri és molt perillós i no pots anar sola", em diu. Ric per dins i crec oportú seguir-li el joc per veure en quin format m’explica la partida. “Violència” li pregunto? “Immigració” em respon. Reitera que sola no puc pas anar-hi i que de nit no s’hi pot ni entrar. “Aleshores no fan el servei militar obligatori”, li pregunto ingènuament. Bona jugada. Ell riu i ho nega. “I tu?”. Partida guanyada. “EVIDENTMENT”. Em diu que és israelià de tota la vida, que ha nascut en aquesta terra i que per tant és d’aquí, així que l’ha de protegir i defensar.

No falla mai, el truc de sempre, la innocència.
No falla mai, la trampa més soferta, la por.

Ell ja no hi és, bon dia i gràcies per la reafirmació. Em quedo en un parc, encisada. Es respira un ambient molt diferent. Aquí passa alguna cosa, penso. Intento parlar amb un noi des d’un gronxador. Fins a vuit llengües li proposo i totes les nega. D’acord, ho he entès. De sobte, arriba un altre noi tot just quan estic fent una foto a un parc infantil amb maletes i mantes. No sé si és que no m’entén o és que també està reticent. Arriba, aleshores, una de les persones amb qui he parlat amb més compenetració en tota la meva vida, visions concretes i globals, bestial. 

Eritrea. Tots els africans que hi ha pel parc, en un espai-temps que sembla estar fora de la realitat, són refugiats. La dictadura i la invasió d’Etiòpia, m’explica, els va obligar a marxar. També allà es fa el servei militar. En el seu cas, de deu anys s’escapa quan en porta la meitat. Vaja, els fan fora. La situació actual és que Israel no els reconeix com a refugiats. Li pregunto, doncs, quina és la seva situació legal i e descriu l’absència de drets que tenen. Entenc que és com el permís de residència que tenen alguns palestins per a anar a treballar a Israel. Dinem plegats a un restaurant del Sudan. Absolutament tothom es coneix. 
Arribem cap al cau de metralletes i botigues: l’estació, amb sis plantes per cert. Detector de metalls i de bombes, em revisen la motxilla i un cop més em prenen per jueva. I això que no m’han demanat la identificació.
Al cap i a la fi, avui he descobert un altre món ben llunyà de la imatge de certs barris que es difon d’aquesta ciutat. Pujo a l’autobús i al darrere i ha cinc dones àrabs que mengen pipes grosses amb un punt de frenetisme. Masteguen les closques de cinc en cinc. Em somriuen i me n’ofereixen. En silenci miren les terres que ja no existeixen. Una línia de bus ben  habitual, Tel Aviv – Jerusalem, cada deu minuts. Penso en Estats Units i la alliberació dels negres. Casualment no hi ha més àrabs amb el hijab en tot l’autobús, només aquí darrere.  

Judith Jordà i Frias